Església Barroca de Sant Pere de Madrona
Aixecada entre el 1771 i el 1776 pel mestre Jaume Fornell, de Tentellatge, l’església nova de Sant Pere de Madrona s’alça imponent al nord-oest del terme enmig de frondosos boscos de pinassa, pins blancs i alzines, en un turó que precedeix el que avui coronen les restes del castell i el temple romànic datat almenys des del segle IX.
L’arquitectura
L’arquitectura de l’església és especialment remarcable. La morfologia de la façana de coronament curvilini és característica del barroc català del segle XVIII i es presenta pròxima als models arquitectònics sorgits de l’obrador vigatà dels Morató. L’estructuració de l’espai interior recorda el dels temples jesuïtes, com ara l’antiga església de Betlem de Barcelona o la de Sant Ignasi de Manresa. Com aquestes, s’organitza amb una nau central articulada amb pilastres que sostenen un vigorós entaulament i flanquejada per capelles laterals practicables damunt les quals hi ha un passadís de tribunes, que en el cas de Madrona s’obren a l’espai central a través d’una sèrie de balcons que li confereixen un aire profà. La coberta presenta una volta de canó amb llunetes de les finestres, i la conca absidal, com és comú d’aquesta tipologia jesuïta, mostra una gran petxina, que sembla irradiar del cim del retaule major. Aquest hauria de datar-se a principis del segle XIX i respon al gust acadèmic.
Els retaules de les capelles laterals
Força més antics, potser de la primeria del XVIII, i per tant procedents de l’antiga parroquial, són els tres petits retaules de tipologia salomònica de les capelles laterals, presidits per imatges que van ser-hi afegides al segle XX. Semblen contemporanis i elaborats per la mateixa mà: la d’un escultor remarcable si el jutgem per l’enginy del disseny i la desimboltura de les figuretes dels pedestals. Els restants retaules, dedicats a la Mare de Déu del Roser, al sant Crist i a santa Madrona, tenen un disseny arquitectònic d’estil i elements neoclàssics –especialment valuosos per tractar-se de la darrera tipologia de la retaulística catalana– i cal datar-los del mateix moment de la construcció del retaule major de la nova església.
La pintura mural de l’interior del temple
Una de les característiques més sorprenents de l’interior de l’església és la policromia que en decora la totalitat dels murs i dels elements arquitectònics imitant jaspiats i marbres de colors i presentant una sèrie d’originalíssimes grisalles d’autor desconegut, que a la nau principal representen els dotze apòstols a més d’un misteriós jeroglífic a l’esquena de la trona.
